forum.joescric.com

[Manel Toda i Bort]

He trigat una mica, ho sento. Fins fa un parell de dies no m'he posat amb l'encadenat i l'he tingut de rellegir.
Espero que ja t'hagis recuperat del tot.
La Laura i el Manel necessitaran del teu ajut.
Salut company.

[JREPULLES]

Molt bé Manel! Això rutlla a veure que puc esbrinar.
Sembla que ja estic recuperat i potser la setmana que ve tornaré a treballar

Ho sento per la mort del teu sogre, dona-li el condól a la teva dona de la meva part.


Fins ara- Una abraçada.

[JREPULLES]

El raig travessa l’atmosfera i arribant al terra també el travessa fins que pren contacte amb l’esfera negra que flotant s’alça davant dels ulls del Joan i la Marta. Poc a poc l’esfera es va fent més grossa i comença a emetre impulsos intermitents. Quan arriba a ser tan grossa com una pilota de bàsquet, canvia el seu color negre per un intens color blau. El Joan i la Marta tanquen els ulls i tres raigs surten de l’esfera. Un colpeja el front del Joan , l’altre el ventre de la Marta i un altre s’endinsa al terra metres i metres fins arribar a una immensa cripta a on un cercle de imponents estàtues de sers que, tan sols la imaginació més esbojarrada podria crear, reposen des de fa milers d’anys. El raig queda en suspens palpitant al bell mig de la cripta i del cercle. Al terra un pou s’endinsa al centre de la terra i el raig s’esquinça en tants trossos com estàtues hi ha i les envolta completament.
En la càmera a prop de la via del metro, el Joan i la Marta s’han alçat del terra i queden levitant uns minuts. De cop obren els ulls i un color roig com la sang apareix en ells. Paraules mai escoltades per les orelles dels homes comencen a sortir de les seves goles mentre són engolits pel raig per aparèixer a sobre del pou de la cripta envoltats del raig blau. Els increïbles sers semblen tornar a la vida. El cos del Joan comença a fluctuar i a fer-se més intens fins que una explosió d’energia el fa desaparèixer i és engolida pels sers que ara es mouen i s’acosten a la vora del pou. El cos de la Marta es manté just a sobre i poc a poc els sers l’envolten atansant les seves extremitats cap a ella. De sobte sembla com si el cos de la Marta s’obrís en mil bocins i desapareix per donar pas a un ser nou...
Per altra banda tant els dos mossos com la Laura ja han arribat al laboratori a on el Williams està confrontant les dades de tots els seus col•legues. L’astrònom tecleja exasperat l'ordinador. La seva cara dona a entendre que hi ha alguna cosa que no rutlla. I és la doctora la que el treu de la seva abstracció...
- John! Què has trobat?
- És espectacular! Les zones dels aterratges dels meteorits segueixen una pauta ben predeterminada. Les distàncies entre unes i les altres són exactes. He posat sobre un mapamundi a on han aterrat i podreu veure el que m’ha deixat bocabadat...
El Doctor John Williams prem el “intro” i a la pantalla davant d’ells apareix el mapa de la terra amb una munió de punts vermells equidistants els uns amb els altres...
- Si els uníssim podria semblar una xarxa. Comenta el Manel.
- És molt més que això. Després de fer aquest descobriment els he posat a sobre l’esfera de la terra i no m’ha semblat res d’estrany, però he fet que l’esfera fos transparenta i m’ha semblat veure alguna cosa coneguda. He fet que la visió dels punts fos des de l’interior de l’esfera i això ha estat el resultat...
Com si fos un documental el doctor fa transparent l’esfera i s’acosta al interior i des de el centre de l’esfera fa una rotació de 360 graus...
- Ho veuen? Exclama mentre mira als que estan al seu voltant.
- Doncs no veig res. Contesta la doctora i els demés també o neguen amb el cap.
- De veritat que no ho veuen? És una constel•lació! És la XR3-27 coneguda per l’Exterminador degut a que està engolint totes les estrelles que troba al seu pas. El que no entenc és que pot significar tot això.
- Si tots els punts passessin per un punt en el interior de la Terra. A on es trobaria? Demana la Laura.
- Si fos una esfera perfecta no hi hauria cap dubte que estaria al bell mig de l’esfera, però la terra no ho és. Podem fer una simulació a veure que passa.
Uns minuts després en John contempla la simulació que ha aconseguit...
- Aquest seria el punt en que convergirien tots els focus d’aterratge. Però en aquest punt no pot haver-hi res, les temperatures i les pressions són bestials.
- I si es produís una explosió en aquest punt que passaria? Demana el Jordi que fins a aquest moment s’ha mantingut callat.
- Depenen de l’explosió podria partir la terra, però perquè a uns sers els podria interessar destruir el planeta?
- Potser no volen destruir el Planeta sinó tan sols canviar la seva atmosfera. Un explosió podria provocar un canvi climàtic? Demana el Manel.
- No entra dintre dels meus coneixements l’abast d’un fenomen com aquest però tinc un amic aquí a Barcelona que és Geòleg i Geofísic i ens podria treure del entrellat. Si voleu el truco i sortim de dubtes...
En la cripta la transformació ja ha estat complerta i en un miler de criptes idèntiques a reu del planeta altres milers de nous sers han arribat. Aquets nous sers transparents irradiants d’una llum espectacular comencen a engolir l’energia de les estàtues vivents que els envoltaven fins a fer-les desaparèixer. Un cop han quedat sols en mig de la cripta i fluctuant a sobre el pou que s’obre als seus peus augmenten la seva brillantor i convertits en llum descendeixen pel forat del pou quedant les criptes poc a poc a les fosques.

[JREPULLES]

Apa Manel! Ja tens la patata calenta en la teva teulada. Això es complica, què voldran aquests sers?
Ara et toca a tu treure l'entrellat!


Endavant i canya.


Una abraçada.

[Manel Toda i Bort]

Ho sento. He estat una setmana sense ordinador. Demà, amb una mica de sort, el tindré net i polit, altre cop.
Escric des d'un "cyber" d'aquests.
Espero penjar la continuació aquest cap de setmana.
Salut company.

[Manel Toda i Bort]

Mentre en Williams intenta posar-se amb contacte amb el seu amic geofísic, la Laura s'acosta fins l'ordinador on el Manel, com si fos un expert, intenta desxifrar els milers de dades que a través de la xarxa arriben.
- És curiosa la seva teoria del canvi climàtic.
- Malgrat no entendre un borrall de tot això -contesta el Manel assenyalant la pantalla- no puc deixar passar per alt el que ha succeït al laboratori quan he vessat l'agua damunt les mostres. Al contacte amb el líquid, les cèl·lules o com sigui que s'anomenen, s'han diluït com si res.
- És a dir, segons vosté aquests éssers necessiten del nostre planeta, però se l'han de fer a mida, no?
- Mira, podem tutejar-nos oi? -diu en Manel, esperant l'assentiment de la Laura- doncs mira, potser per algú que no té idea de ciència, resulti agossarat i fins i tot senzill llençar una teoria d'aquesta mena, però tal vegada per això mateix i sense voler-ho, l'encerti.
- Bé -contesta la Laura encongint les espatlles- de qualsevol manera haurem d'esperar a que els científics diguin la seva.
Com si la conversa hagués arribat a la fi, s'instal·la el silenci entre ambdós i tant l'un com l'altre semblen concentrar-se en les dades que segueix escopin l'ordinador...
- Ho sento -diu en Williams acostant-se-. Pel que sembla, el meu col·lega es troba en una convenció de científics a Suïssa. Haurem d'esperar a que torni.
Mentrestant, a l'interior de la Terra, els éssers de llum segueixen "navegant" per entre les cavernes i coves subterrànies del planeta, per tan d'arribar a la fi d'un viatge que els ha dut a través de milers d'anys llum, fins el que serà el seu darrer destí. Al mateix temps, en una frondosa vall de Suïssa, on s'aixeca un castell que no figura en cap guia turística, s'han reunit a petició de l'anfitrió del castell, un grup de científics. Tots ells són especialistes en diferents camps de la ciència i que des de fa anys, treballen en un experiment secret. Malgrat això, sempre han treballat per separat, però sota la supervisió d'algú que contacta amb ells a través de videoconferència i del que no saben la seva identitat.
Avui però, pel que sembla, ha arribat el moment de conèixer-lo.
Al voltant d'una taula d'alabastre, els dotze científics arribats d'arreu del món, esperen el moment en que l'anfitrió, per fi, es doni a conèixer.
De sobte, les fulles de l'enorme porta de fusta s'obren. Dos homes fan acte de presència i darrere seu, una dona asseguda en una cadira de rodes, que s'arriba fins la taula. Els cinetífics, sorpresos, comencen ha aixecar-se, però davant el gest de la dona, s'aturen.
Un lleuger renou se sent al voltant de la taula entre els científics abans que, escurant-se la gola, la dona comença a parlar...
- Senyors, durant anys han estat treballant, per separat, en un pla secret d'emergència d'abast mundial. Tots i cadascun de vostés, sense saber-ho, han col·laborat en l'elaboració d'una arma defensiva per fustrar posibles atacs procedents del món exterior. No és casualitat que el CERN, estigui tant a prop d'on ens trobem i on tots vostés han treballat en alguna ocasió.
Els explicaré primer com va nèixer aquest programa, on com els he dit, han col·laborat sense saber-ho.
Al 1978, a l'Argentina va caure un OVNI a uns 20 km de la ciutat minera de La Mamora, al nord del païs. Les restes van ser traslladeades en secret a una base militar dels EEUU, on el meu marit les va estudiar fins la fi dels seus dies. El més important de tot això, però, és el sistema de comunicacions que l'Henry, el meu marit, va poder desxifrar. Mitjançant aquest sistema, els científics de la NASA, han explorat l'univers des de les hores, però, el que no sabien és que al mateix temps, també donaven a conèixer la nostra posició a posibles enemics de més enllà de les galaxies connegudes. No van trigar gaire ha obtenir resultats i també a tenir la certesa que tard o d'hora alguna civilització desconeguda intentaria apoderar-se del planeta Terra.
I aixì va ser com van tenir constància de la constelació XR3-27, l'anomenada Exterminador, degut a que engoleix tot el que troba. Però, també van descobrir, un petit planeta, al que hem anomenat Rèmora, ja que acompanya a la constelació i que no sabem com, però es manté aliena a la seva voracitat.
Estudis recents, demostren que abans la constelació no devori els planetes que troba pel camí, el Rèmora llença una mena d'avanguarda que viatge a través de l'espai mitjançant meteòrits i que s'apodera de qualsevol forma de vida. Aquest atac, degut a la gran distància que ens separa, va ser llençat possiblement en els primers moments de vida detectada en el planeta. És a dir, en el mateix moment que la primera mo·llécula va evolucionar, podriem dir que va marcar la seva sentència.
Al llarg dels anys, i després d'estudiar molts dels meteòrits caiguts a la Terra i que procedeixen d'explosions planetàries, es va poder determinar, però sempre amb el més estricte secret, el procés de destrucció del Rèmora. I aquí, és on vostés entren en acció. Com he dit abans, sense saber-ho, vostés han estat treballant en una arma secreta defensiva. Evidentment, no és una arma convencional. L'arma en concret, va instal·lar-se fa un any en el nucli del planeta, un cop es va tenir la certesa que no trigariem gaire a sofrir l'atac del Rèmora. Els esdeveniments d'aquestes darreres hores confirmen que l'atac s'ha produït i que és questió d'hores que el planeta quedi dessecat. No sabem els motius ni el procediment però, com he dit abans, els estudis d'altres meteòrits demostren que és la manera d'actuar del Rèmora.

[Manel Toda i Bort]

Sento haver-me demorat tant. Segueixo sense ordinador, pel que sembla un virus m'ataca! Crec que després de les vacances hauré de fer un pensament i... camviar d'ordinador.
D'aquí a quinze dies, de vacances a 71º 10' 21".
Salut company.

[JREPULLES]

No t'he apretat gaire perquè estic de vacances i he estat a la Toscana. Tot i així a mí també em va passar alguna cosa semblant amb l'ordinador i al final ja no vaig pogué aguantar més i el vaig canviar.
Aquest encadenat ens està sortint una mica "desencadentat" entre una cosa i l'altra però la imaginació al poder, ja en tindrem altres de més intensos.
Un arma secreta? Molt bé, sembla que els humans som tan intel·ligents que cap esser ens podrà enxampar...potser algún mosquit tigre ens portarà a la destrucció, però extraterrestres...aixó mai!

Bones vacances! M'hauries d'haver donat una latitud i una longitud, però crec que al "Cap Nord" estaràs de conya, al menys no tindràs calor!!!!

Una abraçada.

[JREPULLES]

L’amfitriona segueix explicant als presents la importància dels esdeveniments que es produiran les pròximes hores. Mentre parla, amb un gest quasi despectiu, ordena als seus acompanyants, que la rodegen expectants, que segueixin amb la demostració.
Les llums perden intensitat i de la gran paret a on penja una enorme quadre de Caravaggio apareix lentament una pantalla. Sense que digui res un dels seus ajudants li atansa un comandament i l’amfitriona prem un botó.
El silenci és sepulcral, tan sols la lenta respiració dels presents sembla trencar aquella solitud. Davant d’ells les imatges comencen a aparèixer...
- Com poden veure, des de el laboratori no habitat, col•locat a on hi ha la nostra arma secreta, que des de ara l’anomenarem ICARUS, hem detectat innumerables intrusions dirigint-se cap el nucli. Els nostres adversaris saben que si fem servir la nostra arma el planeta no els servirà de res. Aquets sers no suporten la composició del aigua i si els toca els desfà com si a nosaltres fóssim banyats en àcid sulfúric. (Les imatges segueixen el seu curs amb una demostració de que passaria si aconsegueixen destruir ICARUS)...Ja podeu veure que la destrucció d’ICARUS suposaria la total llibertat per aquets sers de dessecar la Terra i després de la mort de tots els sers vius, apoderar-se d’ella...per aconseguir què? Em preguntaran (Un silenci torna a estendre’s per la gran sala)...Doncs tan sols per una cosa, extreure l’energia del planeta abans de que l’Exterminador destrueixi la Via Láctea. Ja sé que em direu que això és impossible, però el planeta Mart va ser fa milions d’anys el primer en caure. Després van llançar un atac a la Terra i pel que sembla van col•locar alguns punts de reunió a dins de l’escorça a l’espera del atac definitiu. Hem estat estudiant l’evolució d’aquesta constel•lació i el últim descobriment és que Remora és una punta de llança que tan sols aconsegueix sobreviure a la gran fam del Exterminador gràcies a l’energia que aconsegueix d’altres planetes.(Després d’un silenci que sembla etern )...Algú de vostès té alguna pregunta?
Les llum de la sala augmenten gradualment fins a deixar una il•luminació òptima, tan per poder seguir encara veient les imatges com per veure les cares dels que envolten la taula. Uns es miren als altres i un dels doctors aixeca la mà per fer una pregunta...
- Digui, Doctor Maxell. Té recança de fer servir l’Icarus?
- Doncs, la pregunta si que va en aquesta direcció. Icarus provocarà l’eliminació dels extraterrestres?
- Sense cap dubte!
- Però com que no hem treballat junts, tots nosaltres no sabem en que es basa aquesta arma. Aquí veig experts en moltes matèries que per si soles poden posar els pels de punta imaginant la seva utilització.
- Doctor Maxell. Com pot comprendre Icarus no destruirà el planeta, sinó de que ens serviria.
- I quina és la seva funció?
- Tenen que pensar que per aconseguir algunes coses, a vegades s’han de fer sacrificis. ( Un rumor recorre la sala)...Sinó fem servir Icarus la vida sobre la Terra desapareixerà.
- I si fem servir Icarus, què passarà?
- Què la vida continuarà, potser no tal com la coneixem, però continuarà. (El rumor augmenta i un altre doctor demana la paraula i d’altres també aixequen el braç)
- Dr. Fasten , vostè també té dubtes? Dirigint-se a un dels doctors que no aixequen el braç.
- De la manera que ho està exposant m’està començant a fer dubtar Sra. Cambell. (El silenci torna a la sala)
- Quins dubtes té Robert, vostè n’és un dels principals artífexs.
- Com bé sap, i els demés també, acceptàrem portar a terme aquest projecte perquè tots creiem en la prioritat de salvar les vides de totes les persones. Vam investigar i el risc era mínim, però pel que veig vostè portarà aquest risc a les màximes conseqüències.
- I vostè sap quines són aquestes màximes conseqüències, Robert?
- Només vostè les sap, Margaret. El projecte ha estat desviat del seu propòsit. I per això ens ho hauria d’explicar.
De mica en mica de les portes que donen a la gran sala van apareixent homes que per la seva aparença estan preparats per aplacar qualsevol aldarull. Després que han pres posicions, la Sra. Cambell continua...
- Em sap greu que uns savis com vostès no entenguin la meva filosofia. Tan senzilla que ho haurien de veure molt clar. Mirin a la pantalla i observin que li depara el futur a la raça humana. (Les imatges tornen a aparèixer )...Des de fa vint anys estem preparant la que serà la nova raça humana. Gent genèticament perfectes, d’un intel•ligència superior, en podríem dir la Nova Arca de Noé. El món tal com està ara no té salvació. L’home està corromput i sinó fos aquest atac extraterrestre, hauria estat el mateix home el que hauria fet esclatar el planeta. ( El rumor del xiuxiueig comença a sentir-se per tota la sala altra cop)...Esperin no s’esverin, deixi’m acabar l’explicació, després podran dir la seva. ( El silenci torna altre cop)...Perquè de tot això? Doncs perquè el món tal com el coneixem desapareixerà. Icarus no farà res més que desfer els Pols i el nivell del mar pujarà tan que ningú n’estarà a salv i estalvi. En cent grans laboratoris aquàtics a reu del món la vida continuarà i l’amenaça extraterrestre serà eliminada.
- Però i la resta de la humanitat? La intrusió dels extraterrestres no serà una excusa? No hauria fet servir l’Icarus igualment?
- Com he dit abans un gran bé a vegades requereix de grans sacrificis. La continuïtat de l’espècie fa necessari ser molt dràstic. Amb amenaça o sense.
Les veus i les mans aixecades dels doctors van en augment i la Sra. Cambell dona mitja volta desapareixent per a on havia arribat. Els doctors s’aixequen per veure com la resta del esbirros de l’amfitriona desapareixen per les portes, tancant-les. Els doctors les intenten obrir sense èxit i quan alguns d’ells volen trucar pels seus mòbils veuen que no tenen cobertura. Amuntegats a les portes intentant obrir-les no s’adonen que de sota la taula i del sostre un espès fum blanc omple ràpidament la sala...
Els sers que estan viatjant cap el nucli del planeta cada cop els hi costa més avançar. Sembla com si la seva energia fos de la mateixa magnitud que la del nucli. Carga positiva repèl a un altre carga positiva. O potser l’arma que han col•locat en el nucli del planeta els està detenint?
En el CERN la Sra. Margaret Cambell està a la sala de control des de a on pot seguir els esdeveniments. Del centre de la terra, emetent des de el seu nucli un radar dona una imatge tridimensional del que està succeint. Milers de llumetes donen a entendre que els visitants s’estan apropant, encara que lentament, al seu objectiu. La Sra. Cambell dona ordres als seus ajudants. Unes ordres que poden fer que la Terra deixi de ser el que havia estat fins ara.
En el laboratori tan la Laura, com el Manel, el Jordi i el John estan davant de la pantalla veient com aquest últim manipula les dades...
- Què estàs fent ara? Tot ha canviat! Comenta la Laura.
- He pensat, com podrien fer que la terra és dessequés i he obert les mateixes línies que havia fet abans deixant que el magma del interior del planeta passés per les mateixes.
- Però això tan sols faria desfer els Pols, es necessitaria alguna cosa més per aconseguir l’evaporació de tota l’aigua. Contesta el Manel.
- No seria necessari si el flux de magma no parés. Ara quan hi ha una fissura en l’escorça de la terra la fredor de l’aigua o de la temperatura exterior fa que es tapi al endurir-se el magma. Com si fos un tap de suro, però si aquest magma no es refredés o no s’endurís arribaria a fer bullir l’aigua i s’evaporaria.
- I creus que aquests sers volen fer això? Exclama el Jordi.
- Em temo que aquesta és la seva intenció.
- Però necessitarien una energia descomunal i ells no crec que la tinguin. No han portat cap mena de maquinaria, ni objectes, crec. Comenta el Manel.
- I si en aquestes cavernes hi hagués alguna cosa esperant des de fa milers d’anys? Contesta el John.
- Doncs estaríem perduts! Exclama la Laura.
A dins de la Terra els sers s’han aturat, sembla que esperin alguna cosa. La seva llum fluctua com si del batec d’un cor es tractés. Des de el nucli una reacció en cadena produïda per l’aparell col•locat per el CERN fa que el magma onduli vibrant a una intensitat exacta. I els sers sembla que busquen acoblar-se a aquesta vibració fluctuant cada cop més ràpidament...

[JREPULLES]

Bé, Manel espero que t'hagin anat de marevella les vacances. La cosa ja està a punt de caramelo. Et deixo la pilota a la teva teulada.


* Segur que els extraterrestres volen destruir el planeta?


Apa noi, fins ara i una abraçada.

[Manel Toda i Bort]

Ja he retornat a la crua realitat... i a les xafogoses temperatures d'aquestes latituts!!!!
Veig que t'agrada enredar l'encadenat. Hauré de posar-me ls piles.
Salut company.

[JREPULLES]

Benvingut!!!! Sap greu, però la vida és així Però tot passarà, lo bó i lo dolent o sigui, què...com va dir un filòsof "CADA SEGON DE LA TEVA VIDA, ÉS TOTA UNA VIDA"



Una abraçada.

[Manel Toda i Bort]

En Williams segueix introduint dades i variables a l’ordinador…
-Però, que està passant!? Exclama en Williams.
La Laura i el Manel es miren estranyats sense entendre que vol dir, mentre el professor fora de sí, es du les mans al cap.
-Mireu, hi ha alguna mena de força que està provocant una vibració en el nucli de la Terra.
-Vols dir que aquests éssers han controlat el nucli? Pregunta perplex el Manel.
-No ho crec, contesta la Laura abocada sobre l’ordinador. Segons les dades, és una vibració que segueix un patró predeterminat. Si donem per bona la teoria d’en John, per aconseguir que el magma brollés amb fluïdesa i una magnitud suficient per sobreposar-se a la natura, aquesta vibració hauria de tenir una força mil vegades superior.
-Aleshores? l’interroga de nou el Manel, encongint les espatlles.
La Laura i en Williams es miren i immediatament contesten a l’uníson...
-El CERN! És l’únic lloc on es podria haver desenvolupat un experiment com aquest i dur-lo a terme.
Ràpidament, en Williams intenta contactar amb l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear, però tots els intents resulten infructuosos.
-És estrany, mai he tingut cap problema per poder consultar i contrastar dades amb ells.
-M’he perdut alguna cosa. Pregunta el Manel.
-El CERN, és el centre de recerca i investigació més avançat que ara per ara tenim i pel que sembla, és des d’on s’està manipulant el nucli.
-Aleshores, comenta el Manel, això vol dir que tenien constància d’aquest atac extraterrestre des de fa molt de temps! És a dir, intenten fondre els pols de manera controlada, oi?
La Laura i en Williams se’l queden mirant.
-T’has parat a pensar en el que significarà per a la Terra fondre els pols? El nivell del mar pujarà tant, que gairebé ningú sobreviurà. L’hi etziba la Laura.
-Perdoneu la meva ximpleria, però, si acabar amb l’amenaça d’aquests éssers, significa al mateix temps liquidar la vida tal com la coneixem, quin sentit té haver desenvolupat una arma d’aquesta magnitud?
Mentrestant, l’angoixa i l’ansietat s’apodera dels científics retinguts en un castell a Suïssa, en veure com l’espès fum blanc omple la sala, penetrant en el seu cos i causant una relaxació dels músculs al mateix temps que perden la noció del temps. Tot just abans de perdre el sentit, però, un dels científics pitja diverses vegades un dels botons del rellotge que du al canell.
A la sala de control del CERN, la Sra. Cambell, sense la possible interferència dels seus antics col•laboradors, segueix fil per randa el que succeís a l’interior de la Terra. Pel que sembla, els éssers de llum s’han aturat i un somriure es dibuixa en el seu rostre, pensant com ha estat de senzill aturar-los. De sobte, però, aquest somriure irònic es transforma en un rictus enfadós.
Imparteix un seguit d’ordres a un dels científics que manipula els controls, per tal d’augmentar la potència de l’Icarus.
-Ràpid! Hem d’aconseguir una major convecció per tal d’augmentar la temperatura i que no és refredi abans de que aquets malparits arribin al nucli!
-Però, Sra. Cambell, l’anàlisi d’ones sísmiques, indica que ja hem arribat al punt àlgid! Si continuem augmentant la temperatura interior, les plaques continentals derivaran descontrolades, augmentant els sismes arreu!
Per un moment, la Cambell sembla valorar el que li diu el científic, al mateix temps que no treu l’ull de la pantalla on els éssers de llum, no solament s’han acoblat a la rítmica vibració del magma, si no que semblen retro-alimentar-se, com si fossin fils conductors; és a dir, a més temperatura semblen fluir millor. La diferència però, és que no assoleixen el punt de saturació que permetria eliminar-los, si no ben al contrari, segons les dades la seva composició tèrmica els permet auto-ventilar-se, acomodant-se indefinidament.
Per altra banda, la Laura, el Manel i el professor Williams, es troben en un punt mort, sense saber el que passa. Tot són hipòtesis, però res concret. De sobte, en John es du la mà al canell.
Sorprès, fa un cop d’ull al rellotge. Fa mes de vint anys des de que...
-Què passa John, pregunta la Laura, veient la cara del professor.
-He rebut un seguit d’impulsos electromagnètics a través del rellotge.
-És possible això? Diu en Manel, que no sap el que vol dir.
-Abans he dit que tinc un amic que és geofísic, oi? Doncs, bé, fa vint anys, al graduar-nos, vam fer promesa que si alguna vegada es trobaven en perill, faríem us d’un aparell que ell mateix va dissenyar i acoblar als rellotges que dúiem. En aquell moment ens va fer gràcia i més quan al provar-los vam comprovar que funcionava. Sigui com sigui, sempre, quan ens hem trobat, comprovem que portem aquell mateix rellotge.
-Qui és el seu amic?
-És diu, Aureli Setcases, geofísic com us he dit i una autoritat a nivell mundial en el camp de la geodinàmica i els processos endògens a l’interior de la Terra.
-I ara, a través d’aquesta... trucada, diu en Manel, li està demanant ajut?
Sense dir res, en John s’acosta a un ordinador i tecleja ràpidament; es treu el rellotge i prem un dels botons que amb un clic es desprèn. Aleshores, introdueix el que sembla un cable de connexió directa per l’obertura i el connecta l’ordinador per l’altre extrem.
-Ara, si tot va bé, veurem el significat dels impulsos electromagnètics.
Encara no ha acabat la frase, que a la pantalla es dibuixa una gràfica on els impulsos generats des del rellotge, van prenen cos en forma de codi Morse.
-Tres punts, tres ratlles i altre cop tres punts, què significa? diu la Laura mirant-se al professor.
-Significa auxili! El SOS internacional! Contesta el Manel, cofoi de poder avançar-se per un cop a la Laura i en John.
-Vaja! No sabia que coneixies Morse, diu la Laura amb un somriure.
-A l’acadèmia de policia no només ens ensenyen a utilitzar armes. Però, per què deu demanar ajut?
-L’única cosa què se’m acut, diu el professor mirant-se les dades de la fluctuació del magma, és que tingui relació amb el que està passant. Ell, és un dels científics més valorats arreu del món i treballa molt sovint en el CERN i quan l’he trucat abans, la seva secretaria m’ha dit que estava en una convenció a Suïssa.
-Què em de fer? Pregunta la Laura.
-Doncs, si tots estem d’acord, contesta el Manel, podem agafar el primer vol que surti cap a Ginebra!

[Manel Toda i Bort]

Ara és l'hora del "poli" Manel!
Com s'ho faran per entrar al CERN?
Salut company.

[JREPULLES]

Hola Manel! Siguis benvingut...Molt bé la continuació, però hi ha una cosa que crec hauries d'aclarar una mica. Quan dius..."Mentrestant, l’angoixa i l’ansietat, s’apodera dels científics..." No es sap ben bé de qui estàs parlant fins unes frases més avall. Faltaria una cosa com..."En el Castell de Suïssa mentrestant...." Dic jo

Apa policia Manel, ara et toca a tu, ja està bé de tan cientific i noms estranys!

Fins ara. Una abraçada.